Fites del XXI Festival de Poesia de la Mediterránia

Lebogang Mashile

Lebogang Mashile (Estats Units, 1979).Poeta, actriu, cantant, performer i activista cultural i humanista. És una dona que des dels 16 anys viu a Sud-àfrica, d’on els seus pares s’havien exiliat per mor de l’apartheid. Amb tres amigues forma el grup poètic Feela Sistah! Spoken Word Collective, que ràpidament va aconseguir una gran popularitat. El 2004 fa el seu debut a la pel·lícula, nominada a l’Oscar, Hotel Rwanda.Amb la coreògrafa Sylvia Glasser escriu i protagonitza Threads (2004), amb la companyia Moving Into Dance Mophatong, que fusiona poesia, música i dansa i aborda temes difícils que afecten la societat, com ara l’homofòbia, l’afrofòbia i la violència domèstica, malures contra les quals lluita amb la paraula, el ball i la música en una revolta lírica extraordinària. Va enregistrar un disc d’actuació en directe en què incorpora música i poesia, Lebo Mashile Live!El 2005 publica el seu primer llibre de poemes, In a Ribbon of Rhythm, pel qual va rebre el premi NOMA, un dels més importants de la literatura sud-africana. Els seus poemes, que parlen de la vida a la nova Sud-àfrica, l’estat d’explotació de la dona, el patriarcalisme de l’home, la diversitat, la violència i la fragilitat dels individus, són tractats amb urgència, humor i esperit de combat amb quelcom de malenconia. El jurat va dir que la seva poesia tenia “un sabor oral distint, que desenvolupa poesia i interpretació més enllà dels límits de la poesia de l’època de la resistència.”El 2011, la revista New African considerà Mashile una de les 100 millors africanes. El 2012 va guanyar el premi Art Ambassador en els premis Mbokodo.Mashile considera que el seu poder expressiu és l’eina més eficaç per provocar aquells canvis d’actitud mental que es necessiten després dels canvis sociopolítics a la Sud-àfrica postapartheid. “L’enemic no és realment clar, com era abans. Es tracta d’una lluita increïblement sensible i complicada de moltes dimensions, però el lloc d’aquesta lluita és a dins… El llenguatge de la poesia prové d’un lloc on ha de començar aquesta transformació, un lloc de cerca intuïtiva, creativa i espiritual que serà el combustible de qualsevol mena de procés de transformació.”El febrer de 2018 va debutar amb una peça teatral sobre Saartjie Baartman, una dona africana exhibida com a espectacle a Europa al segle XIX.Els seus poemes han quedat recollits en el llibre Flying Above the Sky (2008) i en l’àlbum Moya (2016), editat en col·laboració amb el cantant i compositor Majola


Anna Gas Serra

La conversa amb un amic poeta, la curiositat, primer, i després el gust de la lectura dels seus poemes de Crossa d’aigua i de Llengua d’àntrax varen fer que convidàs l’Anna a participar al XXI Festival de Poesia de la Mediterrània. Descobria en els seus versos una veu tendrella, provocadora, hiperestèsica, plena de replecs i de savieses noves de trinca que desprenien els perfums clàssics de l’amor i de la revolta. La jovenesa generosa d’una dona que inventava músiques pampalluguejadores que no havia sentit mai.
Ella té ben clar el seu medi vital. Anna diu: “He crescut al barri del Congrés de Barcelona, allunyada de l’aglomeració́ transitòria del centre. Abans d’apropar-m’hi, vaig descobrir els camps de blat de moro i l’olor de fems de Castellserà, on s’arrelen els records més vívids de la meva infantesa. Crec que les respostes, o les preguntes visionàries, es troben en els racons més marginals. La meva atracció́ per allò̀ estrany i perillós, desviat de la norma, sovint em permet l’accés a espais i temps singulars, minoritaris, on se m’encén a l’estómac una llum vermella que em requereix asseure’m a escriure. Quan faig versos, oscil·lo entre l’hemorràgia, els forats i la runa, i la cerca de l’estructura perfecta que em reveli alguna cosa com si fos la primera vegada.”
El seu primer llibre, Crossa d’aigua, de 2017, fou reconegut amb el Premi Joan Duch. El prologuista, Abraham Mohino, la retratava així: “Tensa en les formes, severa en el contingut. Elabora vers a vers una anàlisi entomològica de la passió, d’unes relacions en què mana la desproporció, la mancança o la mutilació, les quals acaben abocant a la retòrica de la separació i del silenci.”
El seu segon llibre, Llengua d’àntrax, de 2019, el vaig epilogar i hi comentava: “Hi ha el cos que mostra l’ànima. Hi ha la llum que et rep des d’un bell principi amb una capada de confiança. Hi ha la terra i la pedra entre els cossos. Hi ha la música que cerquen els mots per dir i desdir la faula. Hi ha el tremolor de les cal·ligrafies enfonsades entre nervis i sang. Hi ha la festa i l’ofec, la fortor de les coses marcescents, l’afany senzill de la tendresa. Hi ha el crits desafinats que amaguen més que mostren. Hi ha la calidesa d’una mà que tix.”
Vaig tenir una alegria de no dir quan un prestigiós jurat de poetes li concedí, el passat març de 2020, el premi Josep Maria Llompart, un dels premis Cavall Verd de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per al millor llibre de poesia publicat el 2019 i el considerava: “Una proposta formal i arriscada, innovadora, que deriva en una visió estètica que porta més enllà el llenguatge i dona un nou tractament del cos, la corporalitat i el pensament d’una manera trencadora.”
Amb tots vosaltres, amadors de la poesia, la música verbal d’Anna Gas!


Lluís Calvo

Lluís Calvo Guardiola (Saragossa, 1963).
Poeta, narrador, crític literari i assagista. Explorador del vers, transgressor dels gèneres, viatjador entre tots els sabers, lluitador per l’esperit de revolta de les avantguardes amb el cant subversiu com a deixant. Abans de tot es considera poeta i des d’un bell principi assegura que la feina poemera de tenir cura del llenguatge és tenir cura de les idees. Té ben clar que la realitat és una forma de llenguatge. Fa servir la intuïció com a guia d’escriptura i de coneixement envers el raciocini dominant. Li interessa la literatura que planteja interrogants com a camí de recerca i d’aprofundiment de si mateix. Vol lligar dos mons desconnectats: el macrocosmos i el microcosmos. “El poema exerceix la funció de batall que desperta els veïns en l’alta nit.” “L’art no ha d’agradar-nos, si agradar-nos vol dir reiterar les nostres conviccions.” “ No vull incomodar-vos, diu algú. Just el contrari del que jo pretenc.” “És ben ingenu creure que l’art pot canviar el món. Tanmateix no hauria de deixar-lo, exactament, com l’ha trobat.”
Ha publicat Veïnatge d’hores (1987, premi Amadeu Oller), A contrallum (1989, premi Miquel Martí i Pol), Vida terrenal (1991, premi Miquel de Palol 1990), Jardí d’una ciutat deserta (1992, premi Salvador Espriu, de Calafell, 1991), La llunyania (1993), El món que respirava pels ulls (1996, premi J. M. López-Picó 1995), L’estret de Bering (1997, premi Ciutat de Palma 1996), Opus spicatum (2000, premi Maria Mercè Marçal), Omissió. L’u de la u (2001), El buit i la medusa (2002, flor natural als Jocs Florals de Barcelona), La tirania del discurs. Protoversos i electropoemes (2003), Andròmeda espiral. Els bumerangs de Villa Chigi (2005), Al ras (2007), Última oda a Barcelona (2008, amb J. Valls), Cent mil déus en un cau fosc (2008, premi Rosa Leveroni 2007), Col·lisions (premi Vicent Andrés Estellés 2009), Estiula (2011, premi Crítica Serra d’Or de poesia 2012), Teresa la mòmia (amb David Caño, 2013), Llegat rebel (2013) i Ancestral (2019). L’any 2019 guanyà el premi Carles Riba de poesia per L’espai profund. És també autor de les novel·les Aconitum (1999), Electra i la carretera (2001), L’expulsió del paradís (2004) i L’endemà de tot (2014), dels estudis literaris i filosòfics Les interpretacions (2006), Baules i llenguatges (2011), El meridià de París (2016) i L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (2019), i de l’obra teatral Miserere (2000). L’any 2017 rebé el premi Quima Jaume a la trajectòria literària.
S’han traduït poemes seus a l’espanyol, a l’anglès, a l’italià, al francès, al portuguès i al polonès, i ha estat antologat en més de vint publicacions nacionals i internacionals.