XXII Festival de Poesia de la Mediterrània en la intimitat

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània en línia. Amb aquesta primera càpsula audiovisual comença el que hem anomenat “XXII Festival de Poesia de la Mediterrània en la intimitat.


Abans de res, vull manifestar que els catorze poetes i la poeta-artista Rossy de Palma, que cada setmana us contaran la seva poètica i us llegiran els seus poemes, se senten tocats, identificats i solidaris pels malalts de la covid-19 i, especialment, pels morts amb noms i llinatges i biografia que ens ha deixat, i per les seves famílies i amics.

Els poetes sempre han estat en la primera línia dels lluitadors contra el mal del món i amb la seva feina verbal han creat unes músiques i unes contarelles per ajudar els humans a viure. Si la “Poesia és música”, com diu el lema d’enguany, la “Poesia és estimar”, com dèiem l’any passat, i la “Poesia és vida”, com deim sempre,

Ara més que mai, en temps de pandèmia, dolor i desolació, la poesia esdevé companyia, consol, bàlsam, refugi i remei guaridor per a l’esperit.

Recordaré que fa uns anys també declaràvem que la poesia era el sistema immunològic d’aquest alè vital del cos espiritual, per la qual cosa des que existeix es va convertir en una de les energies més humanals i més humanitzadores de la cultura que sempre ens ha acompanyat, des del naixement a la mort, amb les seves sonoritats, els seus ritmes, la seva mètrica exacta i bressoladora.


Per tot això, consideram la poesia un art de viure.

Vull donant les gràcies a tots els que han fet possible aquestes càpsules videoartístiques: primer de tot, als catorze poetes del XXII Festival de Poesia de la Mediterrània per la seva generositat i entrega; després, a l’amic-artista Pedro Oliver, a la coordinadora Àngels Àlvarez, als dos videoartistes Diego Laranxeira i Jeroni Truyols de magnètika i a les difusores de TresCultura, Mari Pau Ruiz i Tina Codina. I també als nostres col·laboradors: el Teatre Principal, la Universitat de les Illes Balears, la Fundació Mallorca Literària i la Conselleria de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística del Consell de Mallorca.

I a tots vosaltres, amadors de la Poesia. No ho oblideu: Poesia és música! Poesia és salut! Poesia és estimar! 

Biel Mesquida. Director Festival de Poesia de la Meditarrània


Rossy de Palma

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Rossy de Palma és poeta, una artista, actriu, cantant, dissenyadora i model. Una creadora calidoscòpica que fa poesia, música, fotografia, perfums, maquillatges i ventalls. Creu en l’aprenentatge i en l’experiència i està dotada d’una curiositat infinita que li dona frescor a tot allò que fa. Em confessa que va escriure la seva primera poesia als sis anys. I era de desamor!

A Resilienza d’amore, un espectacle en quatre idiomes —espanyol, italià, francès i català— que li va encomanar el teatre Piccolo de Milà, va fer un collage de poesia visual de caire dadaista i surrealista. Rossy em deia ben a les clares: “Som la primera a reconèixer que si no fos artista no m’hauria salvat. L’art m’ha salvat de mi mateixa, de la pena, de la malenconia. Resilienza d’amore és un crit, uns tableaux vivants, per l’art i la cultura, de com ens ajuda a comprendre la natura humana, l’amor, l’abandonament, el dolor, la solitud… L’art m’ha ajudat a reciclar els esdeveniments traumàtics. Resilienza d’amore és una cadena litúrgica i ritual de baules, creat des de l’inconscient.”

Rossy de Palma és l’autora, directora i intèrpret d’un concert visual, verbal i musical, un solo fet a partir de la seva vida concebuda com un acte de rebel·lió animat per la voluntat de desfer, d’esmicolar, de cercar la saviesa darrere l’aparença de les coses. “De petita, em deia Rossy, destrossava i esbutzava totes les pepes que em regalaven per veure què hi havia dedins. I no hi vaig trobar mai cap tresor, cap resposta. Com si la vida fos una ceba a la qual treus capes i capes per descobrir que al final no hi ha res, només la deliqüescència de les llàgrimes que has plorat.”

Rossy s’ha sentit tota sola, insultada, singular, com un anacronisme o un error. La poesia, el dadaisme, el surrealisme, els primers amics, el primer amor, creia que la confortarien en la seva adversitat. Per això, la seva feina quan començava va ser aprendre a estimar-se a si mateixa.

La Resiliència és aquesta capacitat per sobreposar-se i fer front a les contrarietats, als problemes i als esdeveniments traumàtics. Resilienza d’amore és una festa poètica que hauria entusiasmat Joan Brossa, una entrega interpretativa i un espectacle visual encisador.


Suzanne Ibrahim

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Suzanne Ibrahim va néixer a Homs (Síria) el 1963. Poeta, escriptora i periodista. Quan el 2011 esclata la guerra de Síria és a Damasc i es trasllada a Homs per seguir la seva vida quotidiana i la seva creació. Després de viure set anys de guerra en el curs dels quals va escapar més d’una vegada d’una mort segura, ha forjat una escriptura que conjuga l’absurd i el real sobre un fons existencial i místic. El clima social en què vivia es convertí en irrespirable i constitueix el fonament del seu llibre När vinden exploderar mot min hud: Dagbok från Damaskus [Quan el vent explota contra la meva pell: Diari de Damasc], que conta des de les revoltes pacífiques del poble sirià fins a la guerra els dos primers anys (2011-2012), i que ara completarà amb una segona part. Relat personal i íntim que capta l’estat d’ànim de la supervivència des de l’esperança revolucionària fins a la guerra civil i la desesperació.

Ha publicat quatre llibres de poesia titulats Now I become a forest, Let the spring be, How plenty you are i A quarrel, a més de tres llibres de contes i la seva primera novel·la de no-ficció. Ha escrit nombrosos articles sobre cultura, la humanitat, les relacions humanes, la natura, l’amor i els drets de la dona. És la veu de les persones pures contra la corrupció. Ha participat en nombrosos esdeveniments culturals i poètics dins i fora de Síria.

La primavera de l’any 2018 va abandonar Síria després de ser amenaçada i atacada tant pel règim com pels rebels a causa dels seus textos. Li varen concedir una beca Natur&Kultur a Suècia, on viu sota la protecció de la xarxa ICORN com a escriptora refugiada. Ha estat traduïda al suec, a l’anglès i al francès.


Louise Dupré

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Louise Dupré, poeta i novel·lista, va néixer a Sherbrooke (el Quebec) l’any 1949. El 1987 es va doctorar en estudis literaris a la Universitat de Mont-real. És especialista en poesia quebequesa i ha estat professora de la Universitat del Quebec a Mont-real des del 1988 al 2008, on va dirigir la revista universitària Voix et Images: littérature québécoise.


Ha publicat més de dotze llibres de poemes, dos dels quals, Plus haut que les flammes (2010), traduït al català per Lidia Anoll, i La main hantée (2016), reberen el Prix du Gouverneur général du Canada. Ha escrit un llibre de contes, L’été funambule, i quatre novel·les: La memoria, La voie lactée, L’album multicolore (traduït al català per Montserrat Gallart) i Théo à jamais.


A Louise Dupré li agrada col·laborar amb artistes de disciplines diferents: pintors, directors de teatre i de cinema, videoartistes, músics i coreògrafs. Ha fet una peça teatral, Tout comme elle (2006), estrenada al Quebec, Mont-real i Ottawa. Amb Plus haut que les flammes, el 2011, es va fer un espectacle multimèdia presentat a Europa i un llargmetratge.


Louise Dupré és membre de l’Académie des lettres du Québec i de la Société royale du Canada. El 2014 va rebre l’Ordre du Canada per la seva aportació a la literatura quebequesa. Forma part del Comitè de Dones del Centre Quebequès del PEN internacional.


La seva poesia és com un far que ens orienta i ens il·lumina alhora, lletra musical i essencial.  


Aurélia Lassaque

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Aurélia Lassaque, poeta en llengua occitana i francesa, va néixer a París el 1983. M’agrada molt quan confessa: “No he triat la llengua occitana per raons polítiques o simbòliques. Ni llengua d’escola, ni llengua materna, però sí paterna, l’occità va ser la primera llengua en què em vaig sentir lliure de viure l’experiència poètica.” Ha estudiat llengües romàniques a la Universitat de Montpeller i ha fet una tesi doctoral sobre el drama barroc occità. Defensora activa de la diversitat lingüística, exerceix d’assessora de festivals i premis. Col·labora amb videoartistes, músics i ballarins, sensible a la relació entre totes les formes artístiques. El 2011 va tenir cura de l’exposició “Diàlegs entre cultures i llengües” del Consell d’Europa.


Ha escrit els poemaris Cinquena sason, Pour que chantent les salamandres i En quête d’un visage. Ha col·laborat en nombrosos llibres d’artistes, com ara Ombras de Luna i E t’entornes pas amb Robert Lobet, Lo Somni d’Euridicía i Lo Sèping d’Orfeu amb Véronique Agostini, etc. La seva poesia oscil·la entre dos mons i la dualitat n’és una característica essencial: naixement i mort, dicotomies. La natura conviu amb determinades figures fantàstiques o oníriques. Dissol les fronteres entre plantes, animals i humans. Toca els temes perennes de l’amor i l’abandonament, la guerra i la separació i la pèrdua d’identitat que engendren. L’oralitat d’una veu polifònica és el seu fonament, és una tercera llengua. El poema com a partitura.


Ha estat traduïda al portuguès, a l’hebreu, al neerlandès, al finès, a l’anglès, al noruec, al català i a l’eusquera. Amb tots vosaltres, Aurélia Lassaque!


Arnau Barios

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Arnau Barios va néixer a Térmens (Lleida) el 1989. És traductor, un traductor creatiu. Forma part d’aquesta línia de poetes que ho són perquè han sabut crear en la llengua pròpia (en aquest cas, la catalana), uns poemes que, sense perdre fidelitat al text de la llengua original (el rus), es converteixen en obres noves de trinca bastides pel traductor.

En acabar l’institut, Arnau tenia ganes d’aprendre una llengua que amagàs una bona literatura i d’una forma atzarosa va dedicar-se al rus. Feu estudis de Filologia Eslava a la Universitat de Barcelona i ha viscut a Rússia vuit anys: dos a Óbninsk, tres a Moscou i tres més a Sant Petersburg. Amb motiu del centenari de Mikhaïl Lérmontov va traduir, amb Miquel Desclot, Galoparé a l’estepa com el vent. Va revisar la traducció indirecta que Joan Sales havia fet d’Els germans Karamàzov de Dostoievski. Després va traduir els contes d’Óssipov, El crit de l’ocell domèstic, els textos pacifistes de Tolstoi, Contra la guerra i la violència, i el cicle poètic de Mikhaïl Kuzmín, Un peix esquerda el gel. Els deu darrers anys ha traduït la novel·la en vers Eugeni Oneguin d’Aleksandr Puixkin, que la crítica ha considerat per unanimitat un text d’una excel·lència prodigiosa.

Col·labora en revistes com Veus baixes, La Lectora i Reduccions.


Amb tots vosaltres, Arnau Barios!    


Menna Elfyn

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Poeta, professora, dramaturga, periodista i editora, va néixer el 1951 prop de Swansea (Gal·les). Escriu en llengua gal·lesa, la llengua més antiga enregistrada a Europa després del llatí i el grec.


Ha publicat catorze col·leccions de poesia, novel·les infantils, llibrets per a compositors del Regne Unit i els Estats Units, ha fet vuit obres de teatre i ha dirigit molts de programes per a la televisió i la ràdio gal·lesa. Al poemari Cell Angel, de 1996, mostra la seva lluita d’activista cultural, feminista i lingüística i hi inclou una seqüència sobre el seu empresonament el 1993 durant una campanya no-violenta per una nova Llei de la llengua gal·lesa. Als anys seixanta ja havia participat en lluites sobre la desobediència civil, fent campanya pels drets de la llengua gal·lesa, i també en la lluita contra l’apartheid i a favor de la pau.
 
El 2011 va publicar Merch Perygl (Danger’s Daughter). El volum bilingüe Murmur, el primer llibre en gal·lès/anglès, publicat la tardor de 2012, fou seleccionat com a traducció recomanada de la Poetry Book Society. La seva obra s’ha traduït a devuit idiomes, el xinès, l’hindi, el lituà, l’espanyol, l’italià i el basc, entre d’altres. Va rebre el Premi Internacional de Poesia a Sardenya el 2009.


El 2016 va publicar Optimist Absoliwt, una biografia del poeta gal·lès Eluned Phillips que va ser seleccionada per al Wales Book of the Year. L’octubre de 2017 va publicar un nou llibre bilingüe de poesia, Bondo, que conté una seqüència de poemes sobre la tragèdia d’Aberfan. La seva memòria literària en gal·lès, Cennad, és de 2018. El 2019 va publicar Murmuri / Murmur en català amb la poeta i traductora Silvia Aymerich. Professora emèrita de poesia a la Universitat de Gal·les Trinity Saint David i presidenta del Wales PEN Cymru, també és columnista al diari nacional de Gal·les des del 1994.


És Fellow de la Royal Society of Literature des del 2015, membre de l’Academi Gymreig i directora de redacció del programa d’escriptura creativa al Trinity College, Carmarthen, des del 1998. Assegura que “Tot el que veig de la vida és a través del meu idioma gal·lès.”


Mahomad Bitari

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Poeta, traductor, periodista i dramaturg en llengua àrab. Va néixer el 1990 al camp de refugiats palestins de Yarmouk a Damasc, Síria. Fill de pares palestins refugiats a Síria el 1948, després de l’ocupació israeliana de Palestina.


Va estudiar a les escoles de l’Agència de les Nacions Unides per als refugiats palestins del Pròxim Orient. Escriu poesia des dels nou anys i publica diversos textos poètics a la revista Al-Hadaf. Amb 17 anys comença a publicar informes periodístics al diari libanès Assafir, a més dels seus textos poètics. El 2009 va començar estudis de Filologia Hispànica i dramatúrgia a la Universitat de Damasc, però no va poder acabar-los a causa de les seves detencions.


Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans a la publicació libanesa As-Safir, motiu pel qual va patir dos empresonaments i, finalment, l’amenaça de mort per part del règim totalitari. El 2013 aconsegueix l’asil polític a Espanya i actualment viu a Sabadell. Es considera un exiliat.

Comença a treballar al diari Al-Arabi Al-Jadid escrivint ressenyes sobre la cultura catalana i espanyola. També ha tractat les temàtiques de la comunitat àrab a Espanya i la seva actuació política. Darrerament publica articles sobre la història de Catalunya i la seva cultura. Ha fet a la premsa àrab diverses traduccions de literatura espanyola i catalana (Federico García Lorca, Rafael Alberti o Miguel Hernández, i Miquel Martí i Pol, Enric Casasses o Vicenç Altaió). Ha coordinat el llibre Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria, publicat en català el 2019.

Un sentiment d’enyor s’infiltra en la seva poesia: enyor de l’enfora, de la terra deixada enrere, i de l’endins, de la identitat extraviada; trobam l’exili que l’amara i les convulsions que ha patit, la memòria i les ferides històriques i la lluita per les llibertats i la pau.


David Caño

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

David Caño, poeta en llengua catalana, activista cultural i recitador, va néixer a Olot el 1980. Es va donar a conèixer amb el premi Amadeu Oller de poesia i, en una dècada llarga de feina poètica lluminosa, directa i contundent, ha recollit la seva poesia en vuit volums: Barcelona (2007); He vist el futur en 4D (2009), Premi de Poesia Vila de Lloseta; PostMortem i I del no-res, TOT (2012); Teresa la mòmia, amb Lluís Calvo, i Res és ara ni això (2013); De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), amb Ricard Mirabete i fotografies en blanc i negre de Carles Mercader (2014); Nictàlgia (2017) i Un cos preciós per destruir (2019), poemari que li ha fet guanyar els Jocs Florals de Barcelona 2019.


D’una presència constant i proteica als escenaris, on porta el mester poètic, ha realitzat performances intenses en què mostra la seva vessant més orgànica i corporal. També ha participat en centenars de recitals arreu dels Països Catalans o en ciutats europees com ara Zadar, Zagreb, Brno, Berlín, Brussel·les, París, Lió o Mannheim. Un altre fet destacable són els espectacles musicals en què ha participat, al costat de Meritxell Gené, Lu Rois o, com aquests darrers cinc anys, formant part dels grups musicals Ovidi3 i Ovidi4, amb Borja Penalba, Mireia Vives i David Fernàndez.


Ha col·laborat a la revista Benzina, El Punt Avui, Directa, Núvol o Crític. Des de l’abril de 2020 dirigeix, amb Martí Sales, El Gos Cosmopolita.


Gonzalo Navaza

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Poeta, narrador i traductor en llengua gallega. Lalín (Pontevedra) el 1957. Va estudiar Filologia a Santiago de Compostel·la. Va ser professor a Ourense, Vigo, Basilea (Suïssa) i Bahia (Brasil); en l’actualitat fa classes a la Facultat de Filologia i Traducció de la Universitat de Vigo.


Especialista en lexicografia i onomàstica, va dedicar a la toponímia gallega i portuguesa la seva tesi doctoral. És membre del Seminari d’Onomàstica de la Reial Acadèmia Gallega.


Participà des de molt jove en la vida cultural de Galícia, en la revista infantil Vagalume i en el grup de teatre Antroido. Va ser secretari del PEN gallec i és membre del Club Palindromista Internacional.


Ha traduït al gallec obres de Georges Perec, Oscar Wilde, Baudelaire, Montaigne i d’altres. El seus llibres de poemes són: Fábrica íntima (1991, Premi de la Crítica), A torre da derrota (1992), Erros e tánatos (1996), Santos e defuntos (1999), Libra (2000, Premi de la Crítica), Elucidario (2001), Aire tamén é materiA (2008) i Fábulas contadas (2020).


Amb tots vosaltres, Gonzalo Navaza!


Lola Nieto

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Poeta, professora i recitadora. Nada a Barcelona el 1985, escriu en llengua espanyola. Doctora en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Fa feina com a professora de Llengua i Literatura en un institut de secundària. Editora de Kokoro Libros, on l’experimentació és un espai per teixir comunitat i reivindicar un altre món.

Poeta, professora i recitadora. Nada a Barcelona el 1985, escriu en llengua espanyola. Doctora en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Fa feina com a professora de Llengua i Literatura en un institut de secundària. Editora de Kokoro Libros, on l’experimentació és un espai per teixir comunitat i reivindicar un altre món.
Ha publicat els poemaris Alambres (2014), Tuscumbia (2016) i Vozánica (2018). Els seus afluents i influències són nombrosos i destaquen Chantal Maillard, Emily Dickinson, Clarice Lispector i Chus Pato.

Dos són els desafiaments de la seva poesia: per un cantó, la construcció d’un univers que pel seu cabal imaginatiu transgredeix la frontera il·lusòria entre el poètic i el narratiu i, per l’altre, la desarticulació de la gramàtica per l’emergència d’una gramàtica nova. Inventa paisatges extraterritorials, un món paral·lel en què el color s’ensuma i el lector es troba en un univers que es fa mot darrere mot, lluny de la paraula de cada dia, i crea una música enigmàtica i corprenedora. Amadora de fronteres entre paraula i tacte, llengua i balbuceig, temor i tremolor. Un llenguatge que batega amb sístoles i diàstoles, amb convulsions sobtades que copegen els límits del llenguatge.


Amb tots vosaltres, Lola Nieto!


Dolors Udina

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Dolors Udina és una traductora excel·lent de poetes, amb una gran passió per la llengua i per la literatura. I, per aquest motiu, com que creim de bon de veres que traduir és crear, l’hem convidada com a poeta amb tots els ets i uts al Festival de Poesia. Ha estat professora associada de traducció de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona del 1998 al 2020. Ha traduït més de dues-centes  obres al català d’autors tan bons i diversos com Jane Austen, Jean Rhys, Virginia Woolf, Alice Munro, J. M. Coetzee, Toni Morrison, Raymond Carver, Nadine Gordimer, Aldous Huxley, Isaiah Berlin, E. M. Forster, Elizabeth Barrett Browning, Robert Creeley, Sharon Olds, Jorie Graham i Anne Carson.

Ha publicat articles sobre literatura i traducció en nombrosos mitjans. El 2009 va rebre el Premi Esther Benítez de Traducció per Home lent, de J. M. Coetzee, i el 2014 se li va atorgar el Premi Crítica Serra d’Or per la traducció de La senyora Dalloway de Virginia Woolf. El 2017 la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi per la seva tasca a favor de la llengua catalana i guanyà el premi Ciutat de Barcelona per la traducció d’Els dimonis de Loudun d’Aldous Huxley.

El 2019, el Ministeri d’Educació del govern espanyol li va concedir el Premi Nacional de Traducció a l’obra de tota una vida.


Amb tots vosaltres, Dolors Udina!


Mari Luz Esteban

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Poeta, metgessa i antropòloga. Va néixer l’any 1959 en un poble petit del nord de Burgos, Pedrosa de Valdeporres. Tres anys més tard es va traslladar amb la família a Basauri (Biscaia), una població industrial del Gran Bilbao (País Basc) formada en gran part per immigrants, on es va forjar la seva manera d’entendre la vida, la feina i la política.

La seva primera llengua va ser el castellà, però a l’adolescència, quan encara vivia Franco, va començar a aprendre eusquera. El seu primer text literari, un conte, el va escriure als 11 o 12 anys. Va continuar escrivint esborranys de contes i poemes amb certa irregularitat, i en va omplir quaderns que encara conserva. Però la seva afició a escriure es va anar consolidant en el camp de l’antropologia, a força d’escriure i reescriure. Té publicacions en temes relacionats amb la salut, el cos i les emocions. I, a poc a poc, va anar experimentant i aventurant-se.


Va estudiar Medicina i va treballar de metgessa de planificació familiar en un centre impulsat pel Grup de Dones de Basauri. D’aleshores ençà, el feminisme permea tots els aspectes de la seva vida. La seva tesi doctoral, en el camp de la salut i el gènere, la va fer saltar a l’antropologia social. Fa vint-i-dos anys que treballa a la Universitat del País Basc (UPV/EHU).


Va escriure un llibre sobre l’amor: Crítica del pensamiento amoroso. Un text singular en què assegura que l’amor és una de les coses més importants de la vida, però no és l’única ni la principal. Creu que la llibertat és molt important, així com la justícia i la solidaritat. Aquest llibre la va encoratjar a reprendre alguns poemes que havia escrit quan morí la mare, deu anys enrere, i va donar forma al seu primer poemari el 2016, Amaren heriotzak libreago egin ninduen [La mort de la mare em va fer més lliure]. Un llibre des de la posició de filla i de mare. Un recorregut corporal, emocional i mental a través d’una absència que es vol fèrtil, una absència que ha de dur a l’acompliment del que es vol ser, des d’una mateixa, sense ningú en qui sostenir-se. I parteix del cos, perquè és en el cos on està gravada la presència de la mare, el seu record, que la filla no imagina ni reinventa sinó que recupera a partir del sentir corporal.


El 2019 va publicar un segon llibre de poesia, Andrezaharraren manifestua, títol que podríem traduir com Manifest de la dona gran, una invitació a pensar i a sentir d’una altra manera l’envelliment.


No entén la diferència entre poesia i assaig d’una manera nítida. Li agraden els formats híbrids. La seva antropologia ha anat esdevenint, amb el temps, més literària, i als seus poemes recupera i narra escenes de la seva vida de la forma més natural possible, sense artificis de cap mena. Declara que escriure o llegir poesia li ofereix una oportunitat de gaudir d’assossec i d’aprendre a respirar.


Antonio Colinas

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Antonio Colinas va néixer a La Bañeza (Lleó) el 1946. Poeta, assagista, narrador, periodista i traductor. Té les arrels en la terra natal. Els seus primers símbols són els de la infantesa i els primers espais aquells en què va aprendre a contemplar: aquest nord-oest que és un nord-oest molt ampli que va des de Lleó a les serralades de Salamanca, els encontorns de Gredos. També hi ha l’encontre amb aquest mite: la muntanya de la infantesa on es puja a través d’un viatge interior que ens ajuda a conèixer-nos. La naturalesa, a la seva poesia, és un factor vitalitzador, un teló de fons, un element cultural més. La nit, la pedra, l’illa i el jardí són coordenades del seu món poètic.


Sempre va projectar les seves arrels i les universalitzà gràcies al diàleg amb altres cultures. Aquest diàleg s’ha produït, sobretot, amb les cultures de la Mediterrània (quatre anys de vivències a Itàlia i vint-i-un a Eivissa, però també per lectures essencials, com les dels lírics grecollatins, Dante, Valéry, Quasimodo, Aleixandre, Espriu, Carles Riba o Gil-Albert). Un llibre essencial és Tratado de armonía. L’harmonia, una idea clau de Colinas. Harmonitza principis antagònics: ètica i estètica, emoció i meditació, Castella i la Mediterrània, el sagrat i el profà, el clàssic i el romàntic, la tradició i l’avantguarda.


Colinas diu: “Hi ha tres poetes amb els quals la poesia és per a mi un revulsiu: Juan Ramón Jiménez, Antonio Machado i Pablo Neruda. Són els tres poetes que vaig llegir a l’adolescència i que m’obriren la poesia com a fenomen anímic. La meva poesia té tres grans blocs: una, amb més presència de l’emoció, d’aquest to neoromàntic i de la cultura; després, una segona més reflexiva, meditativa, amb un llibre central: Noche más allá de la noche, i, més endavant, els darrers llibres, en els quals hi ha un to més humà, i també metafísic. La poesia, sobretot, ha de ser paraula nova, paraula que es diferencia.”  


Per la seva fidelitat a Itàlia ha rebut diversos guardons, com el Premio Nazionale per la Traduzione o el Premio Dante Alighieri; també n’ha rebut a l’Amèrica Llatina i a l’Orient Llunyà.


Els seus viatges a la Xina, Corea del Sud o l’Índia han donat lloc a llibres de viatges com La simiente enterrada (Un viaje a China) o Cerca de la Montaña Kumgang.


El seu treball com a traductor de l’italià i del català s’ha centrat en les obres de Leopardi i Quasimodo, o en la de Marià Villangómez. Va rebre, el 1999, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per les seves traduccions a l’espanyol d’autors catalans. Un resum ample de vida i obra es pot trobar a Memorias del estanque, però també als llibres d’aforismes, com els reunits a Tres tratados de armonía, centrats sobretot en els seus fructífers anys illencs.

Entre els guardons que ha rebut, cal recordar el Premio Nacional deLiteratura i el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana.

Des de la seva actual residènciafronterera a Salamanca ha aprofundit també en el diàleg amb Portugal, amb la seva literatura i la seva gent. Ha aplegat la poesia a Obra poética completa, que va editar Siruela a Espanya l’any 2011, i a Amèrica el Fondo de Cultura Económica de Mèxic.


Ha dit ben a les clares que la poesia és una escletxa a través de la qual es veu la realitat. Un crui que ens comunica amb una realitat que no és la quotidiana. Per a Antonio Colinas la poesia és una via de coneixement. Si un dia no hi hagués poesia al món voldria dir que l’ésser humà hauria deixat de ser humà.


Maria Teresa Ferrer

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Maria Teresa Ferrer Escandell va néixer a Formentera el 1979. Lletrada, poeta i activista cultural, va començar a escriure poesia quan estudiava a l’institut i el 1997 guanyà el premi Marià Villangómez. El 2001, la Fundació ACA la seleccionà perquè participàs al quart volum de Solstici d’estiu, destinat a donar a conèixer la poesia jove de les Balears, on publicà i recità versos vivencials en què el pas del temps, la immigració, el terrorisme i el paisatge interior eren els temes essencials. El 2003 va aparèixer Homenatge als infants d’Àfrica, també editat per la Fundació ACA amb Metges del Món. Va escriure, amb el poeta Biel Pons, els poemes que formen el disc compacte CLAM.


Ha participat en nombroses antologies (Poetes de les Pitiüses, Versos per la llengua, etc.) i l’any 2019 va publicar el llibre de poemes L’espera de la letargia, en què es percep l’essència formenterera amb un llenguatge ple de termes marins i camperols propis de l’illa i amb una mirada fonda sobre el desencant, el desamor, la crítica social, la destrucció del territori, les fosses comunes de la guerra i els refugiats sirians. Maria Teresa declara que “a causa de les circumstàncies socials del món actual, el poeta té el deure i l’obligació de contar la realitat que percep amb la seva sensibilitat i sentiment singulars.”


Entén la poesia com una forma de lluita i rebel·lió, com una manera d’intentar revertir aquella realitat que veu i que no li agrada. També l’escriptura poètica esdevé una font d’autoconeixement, un ritual catàrtic que fa que quan t’hi endinses la vida sigui més lleugera i entenedora. I la música és un dels seus principals referents i estímul creatiu. Assegura que la poesia és un acte de llibertat absoluta.


Té poemes musicats per Projecte Mut, Andreu Valor, Joan Murenu i Ramon Mayol.


Alguns dels seus poetes estimats són Marià Villangómez, Fernando Pessoa, Pere Gomila, Bartomeu Ribes, Antoni Vidal Ferrando, Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés i Joan Vinyoli.


La seva activitat de dinamitzadora cultural va molt lligada al seu mester poètic.

Des de l’any 2002 organitza a Formentera l’Encontre de Joves Poetes dels Països Catalans. És la presidenta de l’Obra Cultural Balear de Formentera, entitat des de la qual es fa anualment la Trobada de Poetes: Formentera, Pont de Poesia, així com tota casta d’actes culturals.


Miquel Àngel Adrover

Estimades amadores de la poesia dels mil i un sexes de l’esperit, benvingudes al Festival de Poesia de la Mediterrània

Miquel Àngel Adrover i Perelló. Va néixer a Campos, al Migjorn de Mallorca, el setembre de 1994. De petit, Miquel Àngel ja devora llibres cada vespre i troba en els episodis de la mitologia clàssica que li conta sa mare una manera diferent de veure el món. De llavors ençà ha viscut enamorat de la paraula, sia dita, escrita o cantada.  

La seva educació comença al Col·legi Beat Ramon Llull d’Inca, segueix al Col·legi Fra Joan Ballester de Campos i passa per l’IES Damià Huguet de Campos. El 2012, poc abans de començar els estudis de Llengua i Literatura Catalanes a la UIB, va descobrir el món de la cançó improvisada i va entrar a formar part de l’Associació de Glosadors de Mallorca, i, vers rere vers, ha voltat els Països Catalans. És així com lliga la glosa amb la filologia, que en el sentit més etimològic de la paraula significa “amor per les paraules”.


Al mateix temps que comença a improvisar també escriu en heptasíl·labs el seu món i les seves imaginacions, però al cap de poc temps fa servir altres mètriques i altres ritmes com el decasíl·lab i l’alexandrí, sense oblidar mai, però, d’on ve.


En el context de la glosa escrita ha estat guardonat amb diferents premis, el més recent dels quals és el Premi Josep Vivó de glosa escrita 2018 a Menorca.A banda de la cançó improvisada, participa en els recitals poètics de “Peixos dins el rostoll” de Campos i en els cicles de “Campos és poesia”. El Sant Jordi de l’any 2017, amb el professor Antoni Artigues i el poeta Bartomeu Crespí, estrenaren l’espectacle Convé anar a carregar l’ànima. L’any 2019 publica el llibre Ara he vist passar una mèrlera, en el qual inclou poemes escrits durant tres anys. Un llibre de poemes de temàtica variada amb temes tan clàssics com la mort, l’amor, el paisatge, la crítica social i, sobretot, la mar.
Amb tots vosaltres, Miquel Àngel Adrover, “Campaner”!