Mari Luz Esteban – XXII Festival de Poesia de la Mediterrània

Poeta, metgessa i antropòloga. Va néixer l’any 1959 en un poble petit del nord de Burgos, Pedrosa de Valdeporres. Tres anys més tard es va traslladar amb la família a Basauri (Biscaia), una població industrial del Gran Bilbao (País Basc) formada en gran part per immigrants, on es va forjar la seva manera d’entendre la vida, la feina i la política. La seva primera llengua va ser el castellà, però a l’adolescència, quan encara vivia Franco, va començar a aprendre eusquera. El seu primer text literari, un conte, el va escriure als 11 o 12 anys. Va continuar escrivint esborranys de contes i poemes amb certa irregularitat, i en va omplir quaderns que encara conserva. Però la seva afició a escriure es va anar consolidant en el camp de l’antropologia, a força d’escriure i reescriure. Té publicacions en temes relacionats amb la salut, el cos i les emocions. I, a poc a poc, va anar experimentant i aventurant-se.

Va estudiar Medicina i va treballar de metgessa de planificació familiar en un centre impulsat pel Grup de Dones de Basauri. D’aleshores ençà, el feminisme permea tots els aspectes de la seva vida. La seva tesi doctoral, en el camp de la salut i el gènere, la va fer saltar a l’antropologia social. Fa vint-i-dos anys que treballa a la Universitat del País Basc (UPV/EHU).

Va escriure un llibre sobre l’amor: Crítica del pensamiento amoroso. Un text singular en què assegura que l’amor és una de les coses més importants de la vida, però no és l’única ni la principal. Creu que la llibertat és molt important, així com la justícia i la solidaritat. Aquest llibre la va encoratjar a reprendre alguns poemes que havia escrit quan morí la mare, deu anys enrere, i va donar forma al seu primer poemari el 2016, Amaren heriotzak libreago egin ninduen [La mort de la mare em va fer més lliure]. Un llibre des de la posició de filla i de mare. Un recorregut corporal, emocional i mental a través d’una absència que es vol fèrtil, una absència que ha de dur a l’acompliment del que es vol ser, des d’una mateixa, sense ningú en qui sostenir-se. I parteix del cos, perquè és en el cos on està gravada la presència de la mare, el seu record, que la filla no imagina ni reinventa sinó que recupera a partir del sentir corporal.

El 2019 va publicar un segon llibre de poesia, Andrezaharraren manifestua, títol que podríem traduir com Manifest de la dona gran, una invitació a pensar i a sentir d’una altra manera l’envelliment.

No entén la diferència entre poesia i assaig d’una manera nítida. Li agraden els formats híbrids. La seva antropologia ha anat esdevenint, amb el temps, més literària, i als seus poemes recupera i narra escenes de la seva vida de la forma més natural possible, sense artificis de cap mena. Declara que escriure o llegir poesia li ofereix una oportunitat de gaudir d’assossec i d’aprendre a respirar.



Los comentarios están cerrados.